literaturacatalanaaida

Archivo del autor

 

El vídeo és un petit resum de la biografia i l’obra de Calders.

Pere Calders va néixer el 1912 a Barcelona, però va viure en una masia de Polinyà del Vallès (Vallès Occidental) els primers vuit anys de la seva vida. Pels volts de 1920, la seva família es va instal·lar a Barcelona, fet que li va possibilitar l’accés a l’Escola Superior de Belles Arts, després dels estudis primaris. Posteriorment va treballar com a dibuixant d’un publicitari, i com a periodista a El Diario Mercantil i a l’Avui dels anys trenta, i a revistes com L’Esquella de la Torratxa. A l’Avui va publicar el seu primer conte, encara que ell considerava el dibuix i la il·lustració el seu ofici principal, entre altres motius perquè coneixia la dificultat de guanyar-se la vida com a escriptor professional en català.

Ben aviat, l’any 1936, va publicar els seus dos primers llibres, el recull de contes El primer arlequí i la novel·la curta La glòria del doctor Larén, on ja s’insinuaven els trets característics del que havia de ser la seva obra posterior, com l’absurd, l’imprevist o l’atzar. Amb l’esclat de la guerra civil espanyola, va adoptar un actitud compromesa col·laborant en publicacions polítiques i de suport al soldat.

El 1937 es va allistar com a voluntari a l’exèrcit de la República i va ser destinat com a cartògraf a la rereguarda de Terol, on va escriure per encàrrec les seves impressions personals a la crònica Unitats de xoc. Aquest dietari de guerra es va publicar el 1938 amb un pròleg de l’escriptor Carles Riba, i constitueix un dels documents literaris més significatius de la guerra civil espanyola.

L’any 1942 va publicar el seu primer recull de contes posterior a la guerra civil espanyola, Memòries especials, però no va ser plenament reconegut per la major part de la crítica catalana fins a l’any 1955 amb una altre recull anomenat Cròniques de la veritat oculta, on va incloure molts contes de la seva primera època.

L’editorial mexicana on treballava va comprar la barcelonina Montaner i Simon, i aquest fet li va facilitar el retorn a Catalunya l’any 1962. En el viatge de tornada portava alguns originals inèdits, però un d’ells va extraviar-se irremeiablement per la pèrdua d’una maleta. De seguida va publicar les novel·les L’ombra de l’atzavara (1964), amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi i Ronda naval sota la boira (1966) —per a alguns crítics la seva millor obra—, i la narració curta Aquí descansa Nevares (1967).

Aquesta obra, els contes de Gent de l’alta vall i La batalla del 5 de maig (que inclouria a Invasió subtil), conformen el que el mateix Calders anomenava “l’obra de tema mexicà” o “les mexicanes”. D’altra banda, a L’ombra de l’atzavara mostra la dura experiència de l’exili, tant individual com col·lectiva.

Pel que fa als contes, l’any 1968 els reuneix tots i n’afegeix algun d’inèdit al volum Tots els contes, que va obtenir el Premi de la Crítica Serra d’Or l’any següent. Per llegir més contes inèdits, els lectors van haver d’esperar fins al 1978, amb Invasió subtil i altres contes (Premi Lletra d’Or i Premi de la Crítica Serra d’Or el 1979), i posteriorment Tot s’aprofita (1983, Premi de Creació Literària de la Generalitat), De teves a meves (1984) o El barret fort (1987). Val a dir que, malgrat el reconeixement dels cercles intel·lectuals a la seva obra, no va aconseguir un èxit popular important fins que, el setembre de 1978, el grup de teatre Dagoll Dagom va escenificar alguns contes seus amb el muntatge Antaviana, que va representar un dels èxits teatrals del moment.Va morir a Barcelona la nit del 21 de juliol de 1994.

 

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l’aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternamenten

l’ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.

Comentari: 

Tema: El desig d’una Espanya unida, lliure i sense diferències per sempre. La crítica a la dictadura franquista.

Recursos retòrics utilitzats:
– Metàfora: Utilitza la paraula fills per a referir-se a la gent de la península.
– Comparació: Compara l’aire amb una mà.
– Humanització: Dóna la capacitat de viure a Sepharad.

Vocabulari:
– Sepharad: Nom ebreu que designa la península.

Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners, on el seu pare exerceix de notari, el 10 de juliol de 1913. La seva família, però, s’estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l’univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera.

Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, escrit en castellà, es publica el 1929, quan només té setze anys. El 1930 Salvador Espriu estudia Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona. El 1931 publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s’aparta dels corrents noucentistes

El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l’Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en l’obra que més tard farà.

El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. La guerra civil espanyola li tallà la llicenciatura de Llengües Clàssiques.

Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria. Malgrat continuar la seva feina d’advocat, Espriu mai no abandona el conreu literari. D’aquesta etapa sorgeix una obra de teatre important com Primera història d’Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957) . Ja a la dècada dels seixanta i dels setanta, l’obra d’Espriu, i ell mateix, es converteixen en símbol de la literatura catalana (La pell de brau, 1960).

El seu nom està sovint en les propostes per al premi Nobel que haurien hagut d’arribar a l’Acadèmia Sueca en una situació normalitzada. És distingit amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1972) i rep la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1982).Durant els darrers anys de la seva vida, Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, amb la finalitat de convertir-la en un corpus ben travat.

Aquesta pulcritud afegida al valor de la seva obra el converteix en un model de l’últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península ibèrica). El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d’Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.