literaturacatalanaaida

Archive for the ‘Màrius Torres’ Category

Màrius Torres… Com un foc invisible…

Ara que el braç potent de les furíes aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de la terra,

Pàtria, guarda’ns:- la terra no sabrà mai mentir…

Estrofa de l’antologia poètica de Màrius Torres, que porta com a títol Com un foc invisible…

L’estrofa pertany al poema La Ciutat Llunyana (pàg.73)

Comentari:

M’agrada aquesta estrofa perquè primer ens situa en el temps de la derrota de la Catalunya esperançada amb ideals republicans i de la llibertat els quals són enterrats sota les runes a mans dels feixistes. Seguidament recorre a la Pàtria demanant ajuda i protecció dels seus fills a qui mai no trairà. La imatge visual més rellevant és la metàfora braç potent de les fúries que fa referència a la guerra.

Màrius Torres i Perenya neix a la ciutat de Lleida, el 30 d’agost de l’any 1910.

Màrius Torres estudia el batxillerat al Liceu Escolar de Lleida del 1920 al 1926. Després, es llicencia en Medicina per la Universitat de Barcelona, seguint la tradició familiar. L’any 1933, durant el viatge de fi de carrera, té l’oportunitat de visitar les ciutats de Florència, Gènova i París. A la tornada continua estudiant medicina i s’especialitza en la investigació i tractament de les malalties de l’aparell digestiu. Durant l’etapa d’estudiant escriu la seva primera i única comèdia, amb el títol Un fantasma com n’hi ha pocs, que els seus cosins presenten entre els anys 1933 i 1936 al certamen literari Ignasi Iglésias, sense fortuna.

La seva vida dóna un tomb decisiu l’any 1935, quan contreu una infecció gripal que es complica greument. Cap a finals d’any ha d’ingressar al sanatori antituberculós de Puigdolena (Vallès Oriental), on pràcticament passarà la resta de la seva vida. Allí rep sovint la visita de l’escriptor Joan Sales —amb qui es carteja del 1936 al 1941—, i entre ambdós es crea una amistat basada, sobretot, en aspectes literaris i intel·lectuals. Al sanatori també coneix Mercè Figueres —la Mahalta dels seus poemes—, una noia amb qui comparteix lectures, passejos i converses.

Durant els primers anys de la Guerra Civil escriu per a la revista L’Ideal de Lleida amb el pseudònim “Gregori Sastre”. Al sanatori, es distreu escrivint un diari, inicialment adreçat al seu germà, on anota les seves impressions i sentiments sobre la Guerra Civil, i més tard, amb comentaris diversos de caire artístic, musical i literari. També s’interessa per matèries tant diverses com medicina, grafologia i filosofia, llegeix clàssics com Molière, Baudelaire, Verlaine i els trobadors medievals, i tradueix de l’anglès poemes de Milton i Shelley, i del francès de Valéry, Du Bellay i Ronsard. Però sobretot, escriu poesia.

El 1940 el seu estat de salut empitjora i ha de romandre enllitat. Al cap d’un parell d’anys es trasllada al Mas Blanc, a prop del sanatori, i inicia estudis d’harmonia amb l’objectiu de musicar alguns dels seus poemes. Aquest projecte es veu frustrat per la seva mort a l’edat de trenta anys, el 29 de desembre de 1942, a Puigdolena. Les seves despulles resten al cementiri de Sant Quirze Safaja.

Cinc anys després de la seva mort, Joan Sales, aleshores exiliat a Mèxic, edita conjuntament amb el grup de Quaderns de l’Exili el volum Poesies (1947), que recull noranta-sis poemes del fins llavors inèdit autor. Però la poesia de Màrius Torres no comença a ser plenament valorada fins que apareix dins la col·lecció de poesia més emblemàtica de la postguerra, Els Llibres de l’Óssa Menor, que publica novament el mateix volum des de Barcelona el 1950.