literaturacatalanaaida

Màrius Torres… Com un foc invisible…

Ara que el braç potent de les furíes aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de la terra,

Pàtria, guarda’ns:- la terra no sabrà mai mentir…

Estrofa de l’antologia poètica de Màrius Torres, que porta com a títol Com un foc invisible…

L’estrofa pertany al poema La Ciutat Llunyana (pàg.73)

Comentari:

M’agrada aquesta estrofa perquè primer ens situa en el temps de la derrota de la Catalunya esperançada amb ideals republicans i de la llibertat els quals són enterrats sota les runes a mans dels feixistes. Seguidament recorre a la Pàtria demanant ajuda i protecció dels seus fills a qui mai no trairà. La imatge visual més rellevant és la metàfora braç potent de les fúries que fa referència a la guerra.

Màrius Torres i Perenya neix a la ciutat de Lleida, el 30 d’agost de l’any 1910.

Màrius Torres estudia el batxillerat al Liceu Escolar de Lleida del 1920 al 1926. Després, es llicencia en Medicina per la Universitat de Barcelona, seguint la tradició familiar. L’any 1933, durant el viatge de fi de carrera, té l’oportunitat de visitar les ciutats de Florència, Gènova i París. A la tornada continua estudiant medicina i s’especialitza en la investigació i tractament de les malalties de l’aparell digestiu. Durant l’etapa d’estudiant escriu la seva primera i única comèdia, amb el títol Un fantasma com n’hi ha pocs, que els seus cosins presenten entre els anys 1933 i 1936 al certamen literari Ignasi Iglésias, sense fortuna.

La seva vida dóna un tomb decisiu l’any 1935, quan contreu una infecció gripal que es complica greument. Cap a finals d’any ha d’ingressar al sanatori antituberculós de Puigdolena (Vallès Oriental), on pràcticament passarà la resta de la seva vida. Allí rep sovint la visita de l’escriptor Joan Sales —amb qui es carteja del 1936 al 1941—, i entre ambdós es crea una amistat basada, sobretot, en aspectes literaris i intel·lectuals. Al sanatori també coneix Mercè Figueres —la Mahalta dels seus poemes—, una noia amb qui comparteix lectures, passejos i converses.

Durant els primers anys de la Guerra Civil escriu per a la revista L’Ideal de Lleida amb el pseudònim “Gregori Sastre”. Al sanatori, es distreu escrivint un diari, inicialment adreçat al seu germà, on anota les seves impressions i sentiments sobre la Guerra Civil, i més tard, amb comentaris diversos de caire artístic, musical i literari. També s’interessa per matèries tant diverses com medicina, grafologia i filosofia, llegeix clàssics com Molière, Baudelaire, Verlaine i els trobadors medievals, i tradueix de l’anglès poemes de Milton i Shelley, i del francès de Valéry, Du Bellay i Ronsard. Però sobretot, escriu poesia.

El 1940 el seu estat de salut empitjora i ha de romandre enllitat. Al cap d’un parell d’anys es trasllada al Mas Blanc, a prop del sanatori, i inicia estudis d’harmonia amb l’objectiu de musicar alguns dels seus poemes. Aquest projecte es veu frustrat per la seva mort a l’edat de trenta anys, el 29 de desembre de 1942, a Puigdolena. Les seves despulles resten al cementiri de Sant Quirze Safaja.

Cinc anys després de la seva mort, Joan Sales, aleshores exiliat a Mèxic, edita conjuntament amb el grup de Quaderns de l’Exili el volum Poesies (1947), que recull noranta-sis poemes del fins llavors inèdit autor. Però la poesia de Màrius Torres no comença a ser plenament valorada fins que apareix dins la col·lecció de poesia més emblemàtica de la postguerra, Els Llibres de l’Óssa Menor, que publica novament el mateix volum des de Barcelona el 1950.

La presencia de la Dòna hermosa
te fa humil i devot contemplatiu.
En la presencia de la Dòna hermosa
hi ha quelcom d’un repòs definitiu.

La partida de la Dòna hermosa
te deixa il·luminat hermosament.
En la partida de la Dòna hermosa
hi ha una estela de llum que s va perdent.

El record de la Dòna hermosa
te fa trist i anyorat somniadô.
En el record de la Dòna hermosa
hi ha una forta i suau meditació.

L’oblit de la Dòna hermosa
és mort, resurrecció i deslliurament.
En l’oblit de la Dòna hermosa
hi ha l’etern recomençament.

Joan Maragall – 1898

Comentari de text

Aquest poema pertany a l’escriptor Joan Maragall, és un dels principals escriptors del modernisme. El poema és titulat La Dona hermosa i és de l’any 1898. Aquest poema ha estat publicat en el llibre de Visions i Cants de l’any 1900, a la part anomenada Intermezzo.

El tema del poema es basa en la importància de l’element femení en el poema. L’argument del poema es basa en les quatre sensacions que té el poeta, que són: la presència, la partida, el record i l’oblit. Aquests són provocats per la presència i / o l’absència de la dona.

El poema està estructurat en quatre estrofes; on a cada una d’elles s’hi mostra un sentiment diferent. En la primera quan la dona està present l’autor se sent humil i contemplatiu, en la segona quan la dona se’n va, és com si una llum cada vegada es fes més petita, en la tercera la dona està només en el record del poeta que somnia amb ella i està trist i en l’última quan la dona està en l’oblit l’autor té un sentiment de dolor i de mort; i vol, però, començar de nou.

Pel que fa a la rima, el poema és de rima consonant i encadenada (ABAB), on hi predomina l’art major. En la mètrica, els versos són de decasíl•labs.

En l’estructura interna observem que hi ha algunes figures retòriques. Per exemple hi trobem paral•lelismes “La presència de la Dona hermosa, en la presència de la Dona hermosa i El record de la dona hermosa, en el record de la Dona hermosa”, una personificació “hi ha una forta i suau meditació” i una metàfora “hi ha una estela de llum que es va perdent”. Les estrofes són idèntiques; només canvien els sentiments i les sensacions que aquests provoquen. En l’àmbit del vocabulari hi trobem un important verbalisme “hermosa”.

Finalment, els sentiments del poeta van variant tot el poema. L’autor fa referència a la Dona hermosa, que és la noia de qui està obsessionat el poeta, no la descriu ni físicament ni psicològicament només descriu el que sent el poeta sobre ella: la companyia que l’ajuda en el seu dia a dia, que li dóna repòs, tranquil•litat…

Quin cel més blau aquesta nit!
Sembla que s vegi l’Infinit
en tota sa grandesa,
en tota sa dolcesa;
l’Infinit sense vels,
més enllà de la lluna i dels estels.
La lluna i els estels brillen tant clars
en el blau infinit de la nit santa,
que l’ànima s’encanta
enllà…
Aquesta nit és bé una nit divina:
la Purissima, del cel
va baixant per’quest blau que ella il•lumina,
deixant més resplendors en cada estel.
Per la nit de Desembre ella devalla,
i l’aire s’atempera, i el món calla.
Devalla silenciosa…
Ai, quina nit més blava i més hermosa!

Joan Maragall – 1897

Comentari de text

Aquest poema pertany a l’escriptor Joan Maragall, és un dels principals escriptors del modernisme. El poema és titulat La Nit de la Puríssima i és de l’any 1897. Aquest poema ha estat publicat en el llibre de Visions i Cants de l’any 1900, a la part anomenada Intermezzo.

El tema del poema tracta de la majestuositat de l’univers en el dia que se celebra una festivitat religiosa. En l’argument, el poeta, ens descriu com veu el cel del qual baixa la Imatge de la Mare de Déu.

El poema està estructurat en quatre estrofes: en la primera descriu com és el cel, fent referència a l’Infinit. En la segona hi introdueix els astres com són la lluna i els estels, dels quals els caracteritza amb una brillantor que il•lumina el cel de la nit santa. En la tercera estrofa, l’autor, afirma que la nit serà clara; ja que baixarà la Mare de Déu i il•luminarà el cel, conjuntament amb els estels i la lluna. I finalment, la quarta estrofa ens situa a l’època de l’any, el desembre, i en el moment en el qual es produeix la davallada. Mentre s’observa la baixada es crea una nit molt bonica, donant-li el color blau del qual és caracteritzat el cel.

Pel que fa a la mètrica, el poema té versos d’art menor de 9 i 8 síl•labes, però també utilitza els versos de 10 síl•labes, que corresponen a l’art major. La rima és consonant apariada (aabbbC), on hi predomina l’art menor.

En el poema observem que hi ha determinades figures retòriques. Per exemple hi trobem un epítet “el cel blau”, una personificació “l’ànima s’encanta enllà i el món calla”, un encavalcament “que l’ànima s’encanta enllà…”, un hipèrbaton “i l’aire se tempera i el mon calla” i utilitza l’exclamació final com a mostra de l’emoció que sent el poeta davant la contemplació de l’univers i del cel. Maragall, també, utilitza molts adjectius per remarcar el color blau important del cel i utilitza paraules d’àmbit astronòmic; un exemple en són la Puríssima, la lluna, els estels i l’Infinit.

En conclusió és un poema que ens situa a l’hivern i ens vol al•legar la imatge de la Puríssima, mostrant-se el camí que ha de fer per baixar de l’infinit i arribar als humans. En el seu camí deixa una lluminositat que servirà de far per il•luminar els astres que deixa enrera, situats en el cel blau de l’Infinit.

L’estimada de Don Jaume

I

Don Jaume té una estimada
que ben jove el va emprendar.
L’estimada de Don Jaume,
una terra sobre el mar.
No més de sentir parlar-ne
ja en va quedar enamorat.
Diu als barons que l’ajudin,
que la vol anar a cercar.
Mentre els barons treuen comptes
Don Jaume va a mirar al mar.
De tant mirar-hi i mirar-hi
en surt un estol de naus,
en surt un estol de veles
que tot el mar n’era blanc.
Don Jaume somriu i hi entra;
l’estol mar endins se’n va.

II

A l’hora que el sol va a pondre’s
Mallorca veu l’aimador
que ve dret damunt la barca,
els ulls encesos d’amor.
L’illa es torna tota roja
i el cap del rei nimbat d’or.
Ell, quan posa el peu en terra,
ja se sent conquistador.
En terra posa la planta
i en el cel l’esguart piadós.
La terra la vol pel cel,
el rei Jaume d’Aragó.
Perxò és alt de més alçada
que no tots els seus barons,
i perxò els ulls li blavegen,
i perxò té el cap tant ros.

III

Tota la nit ha vetllat,
i quan veu l’alba esclarida
alça l’espasa real
boi cridant: Santa Maria!
Tots els cavallers s’aixequen,
més els raca l’embestida.
«Vergonya, barons, vergonya!»,
clama el rei en santa ira;
i com fera celestial
entra al combat i els hi atia.
Fou llavors que els sarrains,
amb ullada estemordida,
van veure a l’host catalana
com mai ningú més l’ha vista,
i al blanc cavaller Sant Jordi
lluitar en nostra companyia.

IV

«Mallorca, do’m menjar i beure,
que em seran dolços tos fruits.
Ara que t’he fet ben meva,
bé puc gaudir-me de tu.
Que n’és de bona la terra!
Com li escau el cel damunt!
Com més terra, més cel sobre;
com més cel, més quïetut.»
Així a soles se parlava
aquell vespre el rei august,
i entre els morts de la batalla
s’adormia amb son segur.

V

Sempre més hi ha pensat
en Mallorca cristiana:
ni els grans amors de Valencia,
ni els de Múrcia, ni cap altre,
li han fet perdre la memòria
de la dolça illa daurada.
«Tinc un regne sobre el mar
com no el té cap rei d’Espanya»,
murmura sovint el rei,
mig rient i ple d’ufana.
I quan han passat molts anys
i és un vell de barba blanca,
encara li riu als ulls
la conquesta jovençana;
i quan, camí de Poblet,
dins de Valencia finava,
va girà’s de cara al mar
cercant l’amorosa platja,
i va morir mig rient,
pensant que se n’hi anava.

JOAN MARAGALL

He escollit aquest poema perquè en ell s’hi explica la història del rei Jaume I d’Aragó quan va a conquerir Mallorca. Aquesta illa l’anomena la seva estimada ja que el blau del mar i la posta de sol l’enamora. D’altra banda, també, expressa la lluita que porta a terme amb els seus soldats. Utilitza els fruits que li dóna l’illa per mostrar-nos la satisfactoria que té d’haver conquerit un terreny sobre el mar.

BIOGRAFIA
Joan Maragall i Gorina neix el 10 d’octubre de 1860 a Barcelona. Un cop acabat el batxillerat, el seu pare vol incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però topa amb la seva resistència. Del 1874 al 1878 publica la primera composició i fa dos viatges que el poeta qualifica com a “dos oasis en el seu viure”, l’un cap al sud d’Espanya i l’altre, a França.El pare, en veure la inadaptabilitat del seu fill a l’empresa tèxtil, deixa que cursi la carrera d’advocat, que comença el 1879. El poeta escull aquests estudis en comptes dels de Filosofia i Lletres perquè està convençut que és millor estudiar una carrera amb aplicació pràctica. De tota manera, s’instrueix en les literatures catalana i castellana i s’apassiona pels autors alemanys com ara Goethe.  Impregnat d’influència goethiana, guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Badalona amb la poesia Dins sa cambra (1881).

L’any 1884, quan es llicencia en Dret a la Universitat de Barcelona, inicia una crisi personal perquè es debateix entre el que li demana el seu esperit romàntic i la possibilitat d’integrar-se a la vida burgesa, marcada des de sempre per l’entorn familiar. El seu procés d’integració el consoliden dos fets: l’ingrés, el 1890, al Diario de Barcelona i el casament, el 1891, amb Clara Noble (amb qui té 13 fills). En els anys immediatament posteriors, la feina de periodista s’imposa progressivament a la d’advocat. En aquest període, la seva tasca periodística és bàsica per al naixement del moviment modernista. Publica el poema La vaca cega, a L’Avenç.

L’any 1894 guanya l’Englantina als Jocs Florals de Barcelona, amb La sardana. L’any següent, publica el llibre Poesies, editat per L’Avenç, que, considerat com a molt innovador, obté una acollida favorable de la crítica. En el llibre, que inclou poemes significatius com L’oda infinitaPaternal i Excelsior, s’hi pot observar el vessant decadentista propi dels inicis del Modernisme, que l’autor rebutja posteriorment en favor d’un vitalisme optimista, influït per Nietzsche, pel qual entén la poesia com a font de salut i energia. L’èxit continua amb l’obtenció de la Viola d’Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona, el 1896, amb El mal caçador.

Maragall adquireix renom com a escriptor, traductor i periodista. L’èxit com a articulista fa que Joan Mañé li demani que faci articles amb assiduïtat al Diario de Barcelona i, d’altra banda, que també tingui l’oportunitat de fer col·laboracions a La RenaixençaLa Veu de Catalunya i d’altres publicacions. L’escenificació va tenir una especial importància perquè la gent dels ambients més benestants de la societat catalana s’adonés de la validesa de la llengua catalana en obres de gran entitat cultural. Maragall, implicat en els esdeveniments socials i polítics de l’època, escriu el poema Oda a Espanya, referit al desastre colonial i la crisi que se’n deriva.

L’any 1900 apareix a la revista Catalònia el primer fragment d’El Comte Arnau i L’Avenç li publica Visions i Cants, en què el poeta aporta mites i himnes. En aquest mateix any fa un viatge a Madrid on entra en contacte amb intel·lectuals castellans, amb els quals manté una intensa relació epistolar durant la resta de la seva vida.

Els primers anys del segle XX el nacionalisme es configura sobretot en un corrent concret de caire conservador, catòlic i tradicionalista. Maragall s’identifica, no sense una certa resistència íntima, amb aquesta línia ideològica dominant.

Fidel a les seves idees i al seu ofici de periodista, publica, al Diario de BarcelonaLa Patria Nueva, l’11 de setembre de 1902, article polèmic que li costa un processament. El 1903 deixa el Diario de Barcelona per discrepàncies polítiques amb la direcció:

«Això, m’ha deixat, ho confesso, un bon xic adolorit, però també amb un sentiment d’independència i de dignitat satisfeta, que m’aconsola l’adoloriment.» (Carta a Enric Prat de la Riba, del 7 de maig).

El juliol és elegit president de l’Ateneu Barcelonès i, en el discurs de la sessió inaugural del curs de l’Ateneu, el setembre, llegeix l’Elogi de la paraula.

El 1904 guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia Glosa i és proclamat Mestre en Gai Saber. Publica el llibre Les Disperses, poesies originals i traduccions de Goethe. També s’editen l’Elogi de la paraula i les seves traduccions de Goethe Eridon i Amina i La Margarideta. El 1905 reprèn la col·laboració amb el Diario de Barcelona, tot i que un any més tard torna a tenir discrepàncies amb la direcció i deixa de treballar-hi. En l’àmbit polític, Maragall refusa l’oferta d’Enric Prat de la Riba i de Francesc Cambó de ser candidat a diputat a les corts, convençut que el seu camí no és la política.

El maig de l’any següent publica el recull de poemes Enllà, on s’observa un to més atenuat respecte a l’exaltació d’obres anteriors i es concentra en el seu vessant naturista. Uns mesos més tard intervé en el Congrés de la Llengua Catalana llegint-hi el discurs En pro de les varietats dialectals.

Maragall cofunda la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, des d’on demana diners per a la creació de la Biblioteca de Catalunya. A partir de l’any 1907, Maragall torna a viure una forta crisi personal, agreujada pels fets de la Setmana Tràgica, el juliol de 1909. Hi reacciona escrivint un seguit d’articles, publicats a La Veu de Catalunya, dels quals cal esmentar per la seva transcendència La iglésia cremada i La ciutat del perdó, no publicat fins uns anys més tard per consell de Prat de la Riba. Maragall, indignat pels fets, demana que la burgesia catalana assumeixi les responsabilitats que li pertoquen en l’assumpte. D’altra banda, apareix l’opuscle Elogi de la poesia. Tant aquest assaig com el de 1903 (Elogi de la paraula) exposen la seva teoria de la “paraula viva”, de tall romàntic, per la qual l’emoció pura, l’espontaneïtat i la sinceritat són elements indispensables de la poesia.

El darrer any de la seva vida, el 1911, publica Seqüències, imprès per L’Avenç, que conté la tercera i darrera versió del mite del comte Arnau: la de la redempció a través de la renúncia. Del llibre destaquen també l’Oda nova a Barcelona i el Cant espiritual.

Dos dies abans de morir demana ser vestit amb l’hàbit de Sant Francesc. Mor el 20 de desembre de 1911. Les seves últimes paraules foren: “Amunt, amunt!…”.

OBRA

Poesia
  • Poesies,1895.
  • Visions i Cants, 1900.
  • Les Disperses, 1904.
  •  Enllà, 1906.
  • Seqüències, 1911.

Teatre

  • Nausica, 1983.
Crítica literària o assaig
  • Elogi de la poesia, 1909.
  • Estudis biogràfics: notes biogràfiques, 1930.
  • El sentiment de pàtria, 1932.
  • Elogi de la paraula i altres escrits, 1935.
  • Los vivos y los muertos [pròleg d’Azorín], 1946.
  • Poble català, terra catalana, 1980.
  • Elogi de la paraula i altres assaigs, 1994.
Traduccions de l’alamany
  • GOETHE, Johann Wolfgang von: Ifigenia a Taurida, 1898.
  • GOETHE, Johann Wolfgang von: Eridon y Amina: pastorel·la, 1909.
  • GOETHE, Johann Wolfgang von: La Marguerideta: escenes del “Faust”, 1904.